Comencem per parlar de l’autor: Kurt Vonnegut (1922 – 2007) és l’autor de catorze novel·les (la majoria de les quals són magistrals). Totes aquestes estan plenes de sàtira, humor negre intel·ligent, ciència ficció i, sobretot, molta mala llet (les coses pel seu nom).
És fill d’uns immigrants alemanys que vivien a Indianàpolis. Va estudiar a la universitat de Butler però va abandonar quan un dels seus professors li va dir que les seves històries no valien res. Després es va dedicar a la bioquímica fins que va anar a batallar a
Ser un dels només set soldats americans que van sobreviure al terrible bombardeig de Dresde de l’any 1945 (a l’entorn del qual gira el llibre del qual avui parlarem) i que la seva mare, un any abans, es suïcidés crec que van ser dues de les forces potencials que van convertir aquest autor en un pou de mala llet (una altre vegada, les coses pel seu nom).
La seva mort, curiosament, també va ser irònica i carregada d’humor negre com la seva obra. Tot i presenciar en primera persona barbaritats com el bombardeig de Dresde (i
Així va ser.
Escorxador Cinc (1969) és la versió literària (la novel·la comença amb “Tot això va ocórrer, més o menys”) de l’experiència de Vonnegut al bombardeig de Dresde que va servir a l’autor per a quedar-se en pau amb els seus dimonis interiors. El llibre comença amb un pròleg en el qual l’autor va a visitar Bernard V. O’Hare, un antic company de guerra, i li parla del projecte més important que ell té entre mans: un llibre sobre Dresde (el projecte que llavors l’autor tenia entre mans és el llibre que ara tenim entre mans nosaltres).
Al capítol dos comença la història de Billy Pilgrim, alter ego de l’autor, narrada en tercera persona. El narrador només apareix un cop en tota la novel·la i és mentre pateix un crític atac de diarrea (“Crec que ho he defecat tot menys el cervell...”).
Billy Pilgrim és un home normal (bé, físicament és bastant patètic). Billy té una característica especial, pot viatjar en el seu temps, és a dir que és capaç de reviure moments passats de la seva vida i presenciar moments del futur. L’únic inconvenient(?) és que ell no tria el moment de fer el viatge.
Això fa que no es pugui explicar la història seguint un ordre cronològic.
Billy assumeix amb tota naturalitat tan la seva particular característica com el fet d’haver set raptat per uns alienígenes de Trafalmadore per a ser exposat en el seu zoo com a exemple de la raça humana, fet igualment inexplicable.
Ara que he parlat de Trafalmadore cal dir que la idea que exposen els seus habitants de que el temps no passa sinó que el temps és, que tot el què ens ha passat, passa i passarà es dóna lloc alhora, però que es desgrana a poc a poc al llarg de l’escala espai-temps, és defensada per l’autor durant tota la història (una clara mostra d’això és l’afluència de les afirmacions “així va ser”, “així és” i “així serà”, amb les quals s’intenta confirmar que l’univers està predefinit i que res el pot fer canviar).
Per resumir el paràgraf anterior, cito una frase del llibre: “Entre les coses que Billy Pilgrim no podia canviar es trobaven el passat, el present i el futur”.
Aquesta vegada, no interfereixo gaire més dins l’argument del llibre i deixo que els que s’hagin sentit atrets pel què he explicat sobre la història se la puguin llegir sense saber gairebé de què va. Així segueix tenint el “factor sorpresa” que també és molt important a l’hora de llegir un llibre.
Només uns últims apunts, diguem-ne curiositats.
Entre alguns dels patètics personatges de la història s’hi troben alguns que ja s’havien passejat en llibres anteriors de l’autor, per exemple: Eliot Rosewater (Déu el Beneeixi, Mr. Rosewater), els trafalmadorians (Les sirenes de Tità), Howard W. Campbell (Mare Nit) i, com no Kilgore Trout, l’escriptor de ciència-ficció que figura en moltes de les obres (anteriors i posteriors a la protagonista d’avui) i que Vonnegut utilitza per a homenatjar el gènere de la ciència-ficció i riure’s d’ell mateix.
I, com a proposta musical d'avui, ja que he vist la magnífica pel·lícula "Garden State", la versió acústica del tema Such Great Heights que fa Iron & Wine (el tema original és de The Postal Service).
1 comentario:
Ostres Pau, quan pugui llegeixo el llibre i miro la peli
salut i rock, cuidat
Pere
Publicar un comentario